Premis

 
 
 
 

Illa de llum

Pel damunt dels tendals la lluna, mostrava
besllums d’aquell raig que l’aigua esmuny;
majestuosa mar mediterrània,
la mitja nit d’oracles em consum.


Adés vulnera la serenor emprada,
fraternitza envers rituals profunds
llenguatge o instrument per la mirada
que encén i atia un foc moribund.


Eclipsa els ulls l’enyor d’un privilegi
i un clapoteig gelat del seny nafrat,
s’abrusa en principi cap a on tendeixi.


I es metamorfosa en lluminària,
pero allí radica un ritu assenyat;
Miro el mar i esdevé causa guanyada

Integrat

Dins la fosca boirassa sovint passes
amor com un fort vent retardat,
ràpid, ni fas niu ni la llavor escampes
ni arreles absort per la integritat.


En un tu tot sol absolut descanses
amb un tots dos, mancaria llibertat,
seguint el teu mític instint, enllaces
mig amor, mig consirós, mig callat.


L’hora mai es prou galana i et puny
tan si es mati o tarda mai es encertada
i amb el frec de l’abraçada s’esmuny.


Seguiré un nou instint esperançada,
la fervorosa mirada m’acull
i amb la ma entrellaçada, soc amada.

LES SIS DE LA TARDA

La solitud sofrint frena el repòs,
l’harmonia d’una nit argentada,
la placidesa dels colors de l’alba,
l’han transformat vils ciselledors.


S’esvaneixen espills d’aquells retorns
difuminen la imatge tan preuada
amenaça d’eterna nit d’esolada,
aus d’ala lesa pels depredadors.


Navegant com branca a la deriva,
com estrella unida a la nuvolada
m’endinso per l’espai mig fugitiva.


Seguint la corba indefensa faig via
anuncio el meu pas esperançada
abastant fins allà on el sol arriba.

Mirades

S’està a l’aguait d’uns ulls, si predominen
s’empassarà el mirar fins tocar fons
i els ulls amb els ulls, el repte confons,
i sons ells que amb ells sense esforç somien.


Obren un diàleg i amb goig s’inspiren,
aquella mirada els mena a les fonts,
s’esberlen per dins, s’emplenen de flors;
Boci de cos on els ulls romanien.


Un xic distrets veien passar la vida,
captius per sempre més d’aquell mirar
en mans de la llum, destí sense mida.


Ni blaus ni verds ni fosc, entretinguda
serà la llum que predominarà
allà endins que pels dos es retinguda.

Pedra de lluna

Pedra de llum ets tu el meu emblema,
aquest bri de lluna és mou constantment
porta el ritme del cor i amb ell batega
s’infiltra a la sang ple d’enardiment.


Esdevenen junts essencials dilemes,
la dèria d’aquest encegament
redreça la pensa quan ensopega,
amansint l’enfurit comportament.


Com peix sense aigua, soc eixarreïda,
i em desvetlla un desig embalumat
romanc sospesa quan es consolida,


Tot aquell mateix foc acumulat;
Canto amb cobdícia persuasiva,
davall llum viva de pedra lunar.

Dia de Tots Sants (A l'Absent)

En trepitjar el sòl del cementiri,
sentí la fredor de llosa,
aquell tros de paret blanca
que cobríem de flors
i resguarda les despulles del teu cos;
no em seduïa a emocionar-me,
no transparentava el teu esguard,
no em recordava l'avantpassat,
ni em duia vivències,
tanmateix, jo n'estic curulla
perquè en tinc el cor ple.


L'oreig remorós del cim dels xiprers
si que em duia el so del batec del teu cor
i en una estrella llunyana
refulgia la llum dels teus ulls...
mirant-me. Tu no ets encerclat pel mur,
jo no et faig d'aquesta terra
freda, dura, aspre,
tu ets subtil, lleu brisa lluminosa
que s'enlaira, floc de neu
que reposa en una boira petita
i blanca que corre vers Déu,
com l'escuma de l'onada
a mercè de l'aire, prop del raig de sol,
prop del raig de lluna, que puja i baixa
i m'envolta i m'abraça,
que s'apropa, que s'escapa i retorna
i em dona confiança.
Allí estàs tu sòl,
allí t'endevino esperant-me.

FINS A MONTSERRAT

Allí, dintre el vaivé dels hospitals,
pelegrinant per esvanir el dolor,
Montserrat fou l'enigma acollidor;
si, allí, prompte es pot guarir d'estralls.

Amb sant Joan Bosco, som combregants,
entre lliris blancs, roses de color,
sorprès pel silenciós recambró,
atent a les formes dels sants trials.

De genolls, i la faç inanimada,
resos desglossats, minsos i amb anhel,
la salut torna a ser desmillorada.

Sens remor, un murmuri, un recel,
son melodies per àngels cantada;
tornem a casa,… i d'allí al cel.

AL LLARG DELS DOTZE ANYS

Dotzenes de clavells, al llarg dels dotze anys
junt a tu, sota el sol, vents, pluja o neus,
departint en companyia amb els Deus,
dotze rams roigs de clavells, gladiols blancs.

Marcits ja, capcinegen atorgant
fulla i fulla, espargint-les pels conreus
amb fretura, cercaran humits freus;
frement llenyoses, la brasa esperant.

El perfum fou esvanit, d'una manera
que, omplint la meva cambra cada nit,
duia anhels de la comesa primavera.

Retornen vivències a despit
i sense embolcalls de l'ànima teva;
jo, amb cota de flors, ara és desprofit.

TOT FOS COM NEU

No tornarà la calma a la nit blanca,
la pau comença per un mateix,
et duu llum quan en fosques reflecteix
i acull la melangia que t'entrebanca.

Soscavada estabilitat d'oracle
és aquell dubte que amb tu envelleix
i l'ànim astorat ja no et segueix
adés, piadosament ja vas ranca.

Ressò d'uns mots intercalats, engir
de la vera creu d'estels i ametistes,
al seu peu els dolors s'han dividit.

L'equilibri del cos és encongit
en el mirall del llac on l'entrevistes,
son flocs d'alè de neu, tot espargit.

….. PER TROVAR L'ÀNIMA

No em motiva la solitud aspriva
aquesta inanitat que em nega amb plors,
per escorcollar els pètals de les flors
i la fragància figurativa.

No, no, jo cerco el que endins fa escatida,
recerco com apaivagar els dolors
poder anul·lar-ne els planys ensordidors
i guarnir amb perfums l'ànima escarida.

Perquè, si no, son la rosa i els clavells
d'una bonica i escaient garlanda
prop la llosa, amb claus rovellats i vells?

L'aire escampa aroma al nas i clatell,
la papallona li fa una comanda:
enfilar rams, fins el cel, com castells…

Espurnes de mots

Del mes pregon puja una alè difosa
arreplegant sanglots de melangia
esdevé aquell allau, el cel s’enfonsa, m’omplen oratges de malenconia.


El dia es rialler, perquè s’enfosca
aquell reclam d’endins? Si en ell confia,
malgrat el vast volum de terra fosca
ja prompte minvarà la llunyania.


Tot es velat mig fos per l’obaga
o per la llum tanmateix tan exhausta,
sobre el pit l’arbre del foc s’abocava,


Duia espurnes que filtrant desvetllava
l’antic sentit de la paraula austera
i d’antuvi, ja m’encaboriava.

Cuc de seda

Son uns ulls, que m’enfoquen de retruc,
de cop em sento nua, com un cuc
d’alleugerida, ni roba ni bolquers
d’amunt l’esquena, d’aquest cos tant nu
ells s’endinsen per la pell, fins, lleugers,
esdevinc baldera i el meu mot mut,
mon pit batega fort cercant un xal
amb esquerida i tremolosa carn.

La nuesa, no em capfica ni l’engany,
temo que pugui descobrir el meu cant
trist, embriac endins d’un ser tant sol
que es debat pel dubte d’estimar tant,
malgrat el gir foll del meu gira-sol
m’abillo de flors, prendré el bell amant,
anant contra el temps: l’encís d’un nadó
fruiré almenys si n’allunyo la tristor.

Rumbeja l’eufòria, una remor
m’abasta fins el temple interior,
el transmet el caliu de la mirada,
fins la dermis fluctua l’abandó,
deixondint la ment, de bell nou treballa,
he desfet el cuir, veig nou horitzó,
distens, sublim, la nuesa ell esmena,
prènsil m’ha encerclat en capoll de seda.

Mª Teresa ALtet, prepara el seu nou llibre

Suposo que cada aficionat a la poesia podria definir-la a la seva manera i perfilar un concepte personal i elaborat. Aquesta sàbia pretensió és inassolible pels plebeus que ens hi acostem de tant en tant, i fent un esforç només aconseguim desembarcar en les rovellades instruccions dels anys escolars on se’ns instruïa en conceptes de ritme, mètrica i més academicismes.
Pels que som neòfits en el tema acostumem a instal.lar-nos en la prosa i llegim la poesia amb una miopia total. Això desemboca en el cansanci i abandonem una vegada més l’oportunitat d’entrar en la dimensió inesgotable de la combinació dels sentits i els sentiments amb l’estètica i el vocabulari. En ocasions, un cop de sort deparat per la providència ens fa contactar amb poetes de raça i recalem en una poesia diferent, fresca, assolible i reconfortant. En aquests moments la nostra ànima reacciona i ens podem considerar molt afortunats. Els que hem llegit a Maria Teresa Altet ja ho som i als que ho faran per primera vegada us dono per endavant la més sincera enhorabona.
En aquesta obra que teniu a les mans conflueixen molts factors: descriptius, estètics, sentimentals, nostàlgics, transcendents... tots lligats a l’impacte natural de les plantes.
Es clar que l´home en la seva evolució ha fixat gran part de la supervivencia i recolzat moltes de les ciències en el món vegetal. Avui en dia, els botànics moderns s´han inventat la paraula “Etnobotànica” que encara no apareix en molts diccionaris per definir els lligams de diferents grups de població amb la cultura, història i usos de les plantes del seu entorn proper. En el nostre cas és obvi que l’autora dels poemes recopilats no es concentra en curiositats singulars, ella endaga un procés cap a la universalitat. Ho podríem definir, posats també a inventar paraules, com la Botànica-Sensorial. No cal complicar-se la vida: una flor ens entra pels ulls, fins i tot pel nas o el tacte i ens desperta sensacions, curiositats, records, intuicions científiques, investigacions històriques o per què no, aproximacions als temes religiosos o transcendents.
Les plantes tenen utilitats en prevenir i guarir malalties o sencillament fer-nos la vida més agradable.
La Valeriana ens treu les angoixes, l’hipèric o el llupol esvaeixen les depressions, la Til.la mitiga els nerviosismes, l´Espinalb controla les palpitacions i la Rosella ens indueix al descans nocturn.
Per tots aquests efectes fitoterapèutics potser no ens caldrien si, perdoneu l’expressió, ens “infusionèssim” alguna peça poètica amb certa quotidianitat. Es pot intentar perquè els beneficis són exuberants i sorprenents. No cal ser l’ultim en provar-ho.
És indiscutible el valor d´alimentar el món de les sensacions literàries ja que a més a més d´enriquir-nos, curiosament també rentabilitzen la salut. Així doncs, llencem el rellotge per la finestra, alentim el pas del temps, calibrem al màxim la nostra sensibilitat i deixem que els versos, un darrere l´altre, com si fossin un vent màgic ens inflin el pit i l´esperit. Si ho aconseguim, no pensarem ni en mètriques ni en regles líriques; haurem assolit una sensació meravellosa: la poesia químicament pura.

Joan Sales i Llavià
REPORTER BOTÀNIC