Dia de Tots Sants (A l'Absent)

En trepitjar el sòl del cementiri,
sentí la fredor de llosa,
aquell tros de paret blanca
que cobríem de flors
i resguarda les despulles del teu cos;
no em seduïa a emocionar-me,
no transparentava el teu esguard,
no em recordava l'avantpassat,
ni em duia vivències,
tanmateix, jo n'estic curulla
perquè en tinc el cor ple.


L'oreig remorós del cim dels xiprers
si que em duia el so del batec del teu cor
i en una estrella llunyana
refulgia la llum dels teus ulls...
mirant-me. Tu no ets encerclat pel mur,
jo no et faig d'aquesta terra
freda, dura, aspre,
tu ets subtil, lleu brisa lluminosa
que s'enlaira, floc de neu
que reposa en una boira petita
i blanca que corre vers Déu,
com l'escuma de l'onada
a mercè de l'aire, prop del raig de sol,
prop del raig de lluna, que puja i baixa
i m'envolta i m'abraça,
que s'apropa, que s'escapa i retorna
i em dona confiança.
Allí estàs tu sòl,
allí t'endevino esperant-me.