La solitud sofrint frena el repòs,
l’harmonia d’una nit argentada,
la placidesa dels colors de l’alba,
l’han transformat vils ciselledors.
S’esvaneixen espills d’aquells retorns
difuminen la imatge tan preuada
amenaça d’eterna nit d’esolada,
aus d’ala lesa pels depredadors.
Navegant com branca a la deriva,
com estrella unida a la nuvolada
m’endinso per l’espai mig fugitiva.
Seguint la corba indefensa faig via
anuncio el meu pas esperançada
abastant fins allà on el sol arriba.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada