Del mes pregon puja una alè difosa
arreplegant sanglots de melangia
esdevé aquell allau, el cel s’enfonsa, m’omplen oratges de malenconia.
El dia es rialler, perquè s’enfosca
aquell reclam d’endins? Si en ell confia,
malgrat el vast volum de terra fosca
ja prompte minvarà la llunyania.
Tot es velat mig fos per l’obaga
o per la llum tanmateix tan exhausta,
sobre el pit l’arbre del foc s’abocava,
Duia espurnes que filtrant desvetllava
l’antic sentit de la paraula austera
i d’antuvi, ja m’encaboriava.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada