Dia de Tots Sants (A l'Absent)

En trepitjar el sòl del cementiri,
sentí la fredor de llosa,
aquell tros de paret blanca
que cobríem de flors
i resguarda les despulles del teu cos;
no em seduïa a emocionar-me,
no transparentava el teu esguard,
no em recordava l'avantpassat,
ni em duia vivències,
tanmateix, jo n'estic curulla
perquè en tinc el cor ple.


L'oreig remorós del cim dels xiprers
si que em duia el so del batec del teu cor
i en una estrella llunyana
refulgia la llum dels teus ulls...
mirant-me. Tu no ets encerclat pel mur,
jo no et faig d'aquesta terra
freda, dura, aspre,
tu ets subtil, lleu brisa lluminosa
que s'enlaira, floc de neu
que reposa en una boira petita
i blanca que corre vers Déu,
com l'escuma de l'onada
a mercè de l'aire, prop del raig de sol,
prop del raig de lluna, que puja i baixa
i m'envolta i m'abraça,
que s'apropa, que s'escapa i retorna
i em dona confiança.
Allí estàs tu sòl,
allí t'endevino esperant-me.

FINS A MONTSERRAT

Allí, dintre el vaivé dels hospitals,
pelegrinant per esvanir el dolor,
Montserrat fou l'enigma acollidor;
si, allí, prompte es pot guarir d'estralls.

Amb sant Joan Bosco, som combregants,
entre lliris blancs, roses de color,
sorprès pel silenciós recambró,
atent a les formes dels sants trials.

De genolls, i la faç inanimada,
resos desglossats, minsos i amb anhel,
la salut torna a ser desmillorada.

Sens remor, un murmuri, un recel,
son melodies per àngels cantada;
tornem a casa,… i d'allí al cel.

AL LLARG DELS DOTZE ANYS

Dotzenes de clavells, al llarg dels dotze anys
junt a tu, sota el sol, vents, pluja o neus,
departint en companyia amb els Deus,
dotze rams roigs de clavells, gladiols blancs.

Marcits ja, capcinegen atorgant
fulla i fulla, espargint-les pels conreus
amb fretura, cercaran humits freus;
frement llenyoses, la brasa esperant.

El perfum fou esvanit, d'una manera
que, omplint la meva cambra cada nit,
duia anhels de la comesa primavera.

Retornen vivències a despit
i sense embolcalls de l'ànima teva;
jo, amb cota de flors, ara és desprofit.

TOT FOS COM NEU

No tornarà la calma a la nit blanca,
la pau comença per un mateix,
et duu llum quan en fosques reflecteix
i acull la melangia que t'entrebanca.

Soscavada estabilitat d'oracle
és aquell dubte que amb tu envelleix
i l'ànim astorat ja no et segueix
adés, piadosament ja vas ranca.

Ressò d'uns mots intercalats, engir
de la vera creu d'estels i ametistes,
al seu peu els dolors s'han dividit.

L'equilibri del cos és encongit
en el mirall del llac on l'entrevistes,
son flocs d'alè de neu, tot espargit.

….. PER TROVAR L'ÀNIMA

No em motiva la solitud aspriva
aquesta inanitat que em nega amb plors,
per escorcollar els pètals de les flors
i la fragància figurativa.

No, no, jo cerco el que endins fa escatida,
recerco com apaivagar els dolors
poder anul·lar-ne els planys ensordidors
i guarnir amb perfums l'ànima escarida.

Perquè, si no, son la rosa i els clavells
d'una bonica i escaient garlanda
prop la llosa, amb claus rovellats i vells?

L'aire escampa aroma al nas i clatell,
la papallona li fa una comanda:
enfilar rams, fins el cel, com castells…

Espurnes de mots

Del mes pregon puja una alè difosa
arreplegant sanglots de melangia
esdevé aquell allau, el cel s’enfonsa, m’omplen oratges de malenconia.


El dia es rialler, perquè s’enfosca
aquell reclam d’endins? Si en ell confia,
malgrat el vast volum de terra fosca
ja prompte minvarà la llunyania.


Tot es velat mig fos per l’obaga
o per la llum tanmateix tan exhausta,
sobre el pit l’arbre del foc s’abocava,


Duia espurnes que filtrant desvetllava
l’antic sentit de la paraula austera
i d’antuvi, ja m’encaboriava.

Cuc de seda

Son uns ulls, que m’enfoquen de retruc,
de cop em sento nua, com un cuc
d’alleugerida, ni roba ni bolquers
d’amunt l’esquena, d’aquest cos tant nu
ells s’endinsen per la pell, fins, lleugers,
esdevinc baldera i el meu mot mut,
mon pit batega fort cercant un xal
amb esquerida i tremolosa carn.

La nuesa, no em capfica ni l’engany,
temo que pugui descobrir el meu cant
trist, embriac endins d’un ser tant sol
que es debat pel dubte d’estimar tant,
malgrat el gir foll del meu gira-sol
m’abillo de flors, prendré el bell amant,
anant contra el temps: l’encís d’un nadó
fruiré almenys si n’allunyo la tristor.

Rumbeja l’eufòria, una remor
m’abasta fins el temple interior,
el transmet el caliu de la mirada,
fins la dermis fluctua l’abandó,
deixondint la ment, de bell nou treballa,
he desfet el cuir, veig nou horitzó,
distens, sublim, la nuesa ell esmena,
prènsil m’ha encerclat en capoll de seda.