Suposo que cada aficionat a la poesia podria definir-la a la seva manera i perfilar un concepte personal i elaborat. Aquesta sàbia pretensió és inassolible pels plebeus que ens hi acostem de tant en tant, i fent un esforç només aconseguim desembarcar en les rovellades instruccions dels anys escolars on se’ns instruïa en conceptes de ritme, mètrica i més academicismes.
Pels que som neòfits en el tema acostumem a instal.lar-nos en la prosa i llegim la poesia amb una miopia total. Això desemboca en el cansanci i abandonem una vegada més l’oportunitat d’entrar en la dimensió inesgotable de la combinació dels sentits i els sentiments amb l’estètica i el vocabulari. En ocasions, un cop de sort deparat per la providència ens fa contactar amb poetes de raça i recalem en una poesia diferent, fresca, assolible i reconfortant. En aquests moments la nostra ànima reacciona i ens podem considerar molt afortunats. Els que hem llegit a Maria Teresa Altet ja ho som i als que ho faran per primera vegada us dono per endavant la més sincera enhorabona.
En aquesta obra que teniu a les mans conflueixen molts factors: descriptius, estètics, sentimentals, nostàlgics, transcendents... tots lligats a l’impacte natural de les plantes.
Es clar que l´home en la seva evolució ha fixat gran part de la supervivencia i recolzat moltes de les ciències en el món vegetal. Avui en dia, els botànics moderns s´han inventat la paraula “Etnobotànica” que encara no apareix en molts diccionaris per definir els lligams de diferents grups de població amb la cultura, història i usos de les plantes del seu entorn proper. En el nostre cas és obvi que l’autora dels poemes recopilats no es concentra en curiositats singulars, ella endaga un procés cap a la universalitat. Ho podríem definir, posats també a inventar paraules, com la Botànica-Sensorial. No cal complicar-se la vida: una flor ens entra pels ulls, fins i tot pel nas o el tacte i ens desperta sensacions, curiositats, records, intuicions científiques, investigacions històriques o per què no, aproximacions als temes religiosos o transcendents.
Les plantes tenen utilitats en prevenir i guarir malalties o sencillament fer-nos la vida més agradable.
La Valeriana ens treu les angoixes, l’hipèric o el llupol esvaeixen les depressions, la Til.la mitiga els nerviosismes, l´Espinalb controla les palpitacions i la Rosella ens indueix al descans nocturn.
Per tots aquests efectes fitoterapèutics potser no ens caldrien si, perdoneu l’expressió, ens “infusionèssim” alguna peça poètica amb certa quotidianitat. Es pot intentar perquè els beneficis són exuberants i sorprenents. No cal ser l’ultim en provar-ho.
És indiscutible el valor d´alimentar el món de les sensacions literàries ja que a més a més d´enriquir-nos, curiosament també rentabilitzen la salut. Així doncs, llencem el rellotge per la finestra, alentim el pas del temps, calibrem al màxim la nostra sensibilitat i deixem que els versos, un darrere l´altre, com si fossin un vent màgic ens inflin el pit i l´esperit. Si ho aconseguim, no pensarem ni en mètriques ni en regles líriques; haurem assolit una sensació meravellosa: la poesia químicament pura.
Joan Sales i Llavià
REPORTER BOTÀNIC
